Comunicació és un mot que deriva del llatí communicatio i és l’acte d’intercanviar informació entre subjectes.
En circumstàncies com les que ens trobem actualment, davant una pandèmia causada pel virus covid-19 que afecta a nivell mundial, les persones tenim la necessitat de conèixer en tot moment quin és l’estat de la situació i és per això que recorrem als mitjans i canals de comunicació per a mantenir-nos informats. En un món tan interconnectat i digitalitzat, podem tenir accés al darrer minut informatiu de forma gratuïta i sense pràcticament restriccions; ara bé, cal discernir entre el que és informació i el que és tan sols una caricatura finalista.
Les persones volem saber; saber característiques del patogen, quins símptomes pot causar, quines conseqüències pot tenir, així com quins són els drets i deures que tenim tots com a ciutadans d’aquest món global en aquests moments de responsabilitat col·lectiva.
En moments de por, angoixa i tensió generalitzada es multipliquen el nombre de notícies que es publiquen al respecte ja que l’interès popular és creixent i la responsabilitat civil obliga a mantenir la ciutadania actualitzada; cal la participació popular pel bé comú.
No obstant, és en aquesta tessitura en què neix el debat de l’ètica de la informació. Qui limita el contingut informatiu? O simplement, s’ha de limitar la informació que es difon?
Sovint els mitjans de comunicació tendeixen a recórrer a titulars amb alt impacte emocional o a il·lustrar gràficament amb imatges commovedores el missatge que volen transmetre per tal d’agitar i remoure consciències. Si informació és poder, quan l’emissor manipula el missatge per tal d’obtenir un efecte concret, podríem estar parlant de supremacia?
A dia d’avui la situació és molt crítica i cal ser responsables amb l’ús de la informació. Cada paraula publicada o dada revelada ha de ser meditada ja que causa un impacte global. A ningú se li escapa però, que tot sovint es posa el focus mediàtic en zones o col·lectius minoritaris en situació crítica o d’exclusió i s’infereixen conclusions per a la població general que no s’adeqüen del tot a l’escenari real. És cert que l’objectiu és el bé comunitari però el mitjà per aconseguir aquest fi és sovint a costa de posar a banda el dret a la intimitat de les persones. On queda el respecte per tots els qui es converteixen en protagonistes involuntaris per promoure el canvi que busquem?
Monica De Chiara
Metgessa MIR Psiquiatria