Actualment l’alimentació del nadó i del lactant en els seus primers mesos de vida es basa exclusivament en la llet materna, i en el cas de que no es pugui optar per aquesta opció, s’alimentarà el nadó amb una fórmula adaptada de llet de vaca. En alguns casos aquest alletament artificial no és ben tolerat pel lactant. La llet de vaca conté en la seva composició: proteïnes, hidrats de carboni, greixos, vitamines, minerals… que poden donar problemes al lactant a l’hora de la seva ingesta i/o durant la digestió, en forma de plor, intranquil·litat, irritabilitat, inapetència, manca de descans entre les preses, o altres símptomes com regurgitació, vòmits o diarrees. De vegades presentarà símptomes cutanis com eritema i urticària.
Totes aquestes manifestacions es produeixen per un mecanisme immunològic que es desencadena quan el lactant es posa en contacte amb les proteïnes que conté la llet de vaca (no amb cap dels altres components que hem comentat: greixos, vitamines,…).
Tenim dos tipus de reaccions adverses… L’al·lèrgia “típica” (o IgE mediada) a la proteïna de llet de vaca (APLV) i la intolerància a les proteïnes de llet de vaca (d’aquest altre tipus de reacció al·lèrgica se’n diu “Al·lèrgia No IgE mediada”, però perquè ens entenguem, en aquest post en seguirem dient “intolerància”). Aquestes dos tipus de reaccions adverses es diferencien en el mecanisme immunològic pel qual el lactant presentarà els símptomes.
El cas típic d’al·lèrgia és el del lactant que s’ha estat alimentant del pit de la seva mare fins fa poquet (sense haver tingut contacte mai o només algun contacte aïllat amb la llet de biberó), i que just després del segon o tercer biberó es posa tot vermell i inflat. En aquest cas podem fer proves cutànies d’al·lèrgia i analítica que ens confirmaran el diagnòstic.
El cas típic d’intolerància és del nen que durant o després de la presa de biberó està intranquil, plora com si menjar li provoqués dolor, fa les deposicions molt líquides, o vomita molt… En aquest tipus d’al·lèrgia no hi ni prova cutània ni analítica que ens puguin ajudar, per tant el diagnòstic d’aquesta serà més clínic, veient que al lactant “no se li posa bé” aquesta determinada llet i veient si canviant-la i posant una alimentació especial concreta, milloren els símptomes.
La intolerància és menys perillosa i més freqüent que l’al·lèrgia.
El tractament més eficient de l’APLV i de la intolerància a PLV consisteix en l’exclusió de la dieta d’aquestes proteïnes (dieta d’eliminació). Per fer-ho, l’alimentació amb llet materna serà la més recomanable i en el cas que no sigui possible, s’iniciaran o associaran fórmules a base d’hidrolitzats de proteïnes de llet de vaca (s’han adaptat les proteïnes per tal que el sistema immunològic no les reconegui i les toleri bé) o hidrolitzats parcials d’arròs (llets que tenen proteïnes diferents a les de la llet de vaca) o fórmules elementals d’aminoàcids (aquestes tenen les proteïnes de tot “trencades”, en forma d’aminoàcids). L’ús de llets d’altres mamífers amb proteïnes sense modificar, com per exemple llet de cabra, d’ovella, búfala… no és recomanable perquè existeix un risc molt alt de reactivitat creuada amb la llet de vaca, i tampoc seran ben tolerades.
En els darrers anys s’ha iniciat un tractament específic amb immunoteràpia oral a la llet de vaca amb l’objectiu d’aconseguir una resposta immune activa de tolerància a la PLV (amb una pauta determinada i molt controlada pels especialistes, es donen miquetes de llet, amb el nen ingressat en observació i augments progressius, per intentar “acostumar el sistema immunològic del lactant” i que aquest en pugui rebre una quantitat determinada, que dependrà de cada nen).
Ah! Pel què fa referència a que si el lactant que té APLV pot prendre carn de vedella… només s’aconsella treure-la de la dieta si es demostra que el lactant té simptomatologia després de menjar-ne.
Amb la col.laboració del Servei d’Al·lergologia