Les malalties al·lèrgiques són molt freqüents en la infància: afecten entre un 25 i un 30% dels nens i adolescents. Aquestes al·lèrgies poden estar causades per substàncies que es respiren (com els àcars de la pols, el pol·len, els pèls d’animals o alguns fongs) o per certs aliments. Entre els més freqüents hi ha: l’ou, la llet, els fruits secs, el blat, el peix i la soja.
Els símptomes poden variar, però els més habituals són esternuts, congestió nasal, picor als ulls o la gola, ronxes a la pell (urticària) o erupcions. Aquests símptomes poden afectar força la qualitat de vida del nen, especialment en èpoques com la primavera o la tardor.
Com saber si un nen té al·lèrgia?
Hi ha dos tipus principals de proves diagnòstiques:
1. Proves “In vivo”
Què és el prick test o prova de punció?
Una de les proves més habituals per detectar al·lèrgies en els nens és el prick test, també coneguda com a prova cutània. És una tècnica segura i eficaç que ajuda a identificar si el nen és al·lèrgic a certes substàncies, com ara pòl·lens, àcars, aliments o pèls d’animals.
En què consisteix?
Es col·loquen petites gotes d’al·lergògens (les substàncies que podrien causar al·lèrgia) sobre la pell de l’avantbraç o l’esquena del nen. Després, amb una llanceta (una mena d’agulla molt fina), es fa una petita punció superficial sobre cada gota, sense que arribi a sagnar. Si el nen és al·lèrgic a alguna de les substàncies, apareixerà una petita ronxa o protuberància vermella en aquesta zona, semblant a una picada de mosquit.
La prova pot ser una mica molesta, però no sol ser dolorosa. La majoria dels nens la toleren bé.
Cal prendre precaucions?
Sí. Perquè els resultats siguin fiables:
Si el nen pren antihistamínics, s’han de suspendre almenys 7 a 10 dies abans de la prova, ja que podrien bloquejar la reacció i donar un resultat fals negatiu.
També cal evitar corticoides tòpics (cremes amb cortisona) a la zona on es farà la prova.
No es recomana fer-la tot just després d’una reacció al·lèrgica greu, perquè també podria alterar-ne els resultats.
Com s’interpreten els resultats?
Cada prova es compara amb dos controls: un de negatiu (una substància neutra) i un de positiu (histamina). S’utilitza una llanceta diferent per a cada al·lergen. Si la ronxa que apareix fa més de 3 mm, es considera una prova positiva.
Important: un resultat positiu no sempre vol dir que el nen tindrà símptomes forts. La intensitat de la reacció a la pell no està directament relacionada amb la gravetat de l’al·lèrgia a la vida real.
És el mateix estar sensibilitzat que ser al·lèrgic?
No, no és el mateix!
Sensibilització significa que el cos del nen ha produït defenses (anticossos) contra una substància, però sense que apareguin símptomes. En aquest cas, el prick test pot sortir positiu, però el nen no presenta molèsties.
L’al·lèrgia passa quan, a més de tenir aquests anticossos, el nen presenta símptomes (com esternuts, picor, urticària, dificultat per respirar, etc.) en entrar en contacte amb aquesta substància.
2. Proves “IN VITRO”: anàlisi de sang
Una manera de detectar al·lèrgies sense necessitat de fer proves a la pell és mitjançant una anàlisi de sang. En aquest examen es mesura la quantitat d’anticossos específics que el cos produeix davant de diferents al·lèrgens (com aliments, pòl·lens, àcars, etc.). Aquest tipus de prova és especialment útil quan no es poden fer proves cutànies, per exemple: Si el nen té problemes a la pell que impedeixen punxar o aplicar substàncies. Si esteu prenent medicaments que podrien alterar el resultat de les proves a la pell. Tot i que els resultats poden trigar una mica més, és una alternativa segura i eficaç per ajudar el metge a confirmar si hi ha al·lèrgia.
3. Altres proves:
- Proves epicutànies (test del pegat o patch test)
Aquestes proves es fan servir per identificar si una substància que entra en contacte amb la pell està causant una reacció al·lèrgica. Consisteixen a col·locar uns petits pegats amb diferents al·lergògens sobre l’esquena del nen i deixar-los allà durant 48 hores. Després, el metge revisarà si apareix alguna reacció a la zona on hi havia els pegats.
S’usen sobretot per diagnosticar dermatitis de contacte (com al·lèrgia a metalls, perfums, cosmètics o certs medicaments aplicats a la pell) i al·lèrgies tardanes que no es manifesten de forma immediata. - Proves d’exposició controlada (PEC)
Aquestes proves són el mètode més precís per confirmar si un nen és al·lèrgic a una substància. Es fan administrant al nen, de manera lenta i controlada, l’aliment o medicament que se sospita li causa al·lèrgia.
Serveixen tant per confirmar el diagnòstic com per comprovar si el nen ha desenvolupat tolerància (és a dir, si ja pot consumir aquesta substància sense tenir símptomes).
Important: Atès que aquestes proves poden provocar reaccions, fins i tot greus com una anafilàxia, només s’han de fer en centres mèdics especialitzats i per professionals amb experiència, en un entorn preparat per actuar ràpidament si passa alguna reacció.
Les al·lèrgies són comunes als nens i poden afectar el seu dia a dia. Per identificar les causes hi ha proves a la pell o a la sang. No sempre un resultat positiu vol dir que el nen tingui al·lèrgia amb símptomes. Per això és important consultar sempre amb un especialista, que valorarà el cas i indicarà la prova més adequada.
Servei de pediatria d’Althaia