Quan pensem en el suïcidi, sovint encara ens trobem davant d’un tema tabú, silenciat i fortament estigmatitzat. Però la realitat és que tots coneixem algú que ha mort, que ho ha intentat, que ho ha pensat, o que estima algú que ho ha patit.
Cada 10 de setembre, el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi ens recorda aquesta realitat colpidora: més de 700.000 persones moren per suïcidi cada any al món. A Espanya, són més de 4.000 vides cada any, més del doble que les morts per accidents de trànsit. A Catalunya, les morts per suïcidi en un mes superen els dies del calendari: 51 vides al mes. Per cada persona que se’n va, n’hi ha moltes més que ho han intentat i altres que conviuen amb el dol, sovint invisible, d’una pèrdua per suïcidi.
Com a psiquiatra, sé que el suïcidi no és mai resultat d’una única causa. És un fenomen profundament complex. Les malalties mentals com la depressió, els trastorns d’ansietat, de personalitat o les addiccions són factors de risc rellevants. Però també ho són les dificultats en la gestió emocional, les situacions de vulnerabilitat social, la manca de xarxa social de suport, la soledat, la discriminació o les violències.
Vivim en un món que es presenta com a avançat, hiperconnectat, ple d’informació i recursos. Un món on compartim espais, pantalles i vides, on el benestar mental comença a formar part de les converses i on, aparentment, disposem de més recursos assistencials que mai. Però la realitat és que encara hi ha moltes barreres: barreres socials, institucionals i culturals; mites i creences errònies; i encara avui, massa persones pateixen en silenci per por a ser jutjades, incompreses o etiquetades. L’estigma continua sent una barrera molt real a l’hora de demanar ajuda.
Parlar del suïcidi amb responsabilitat vol dir assenyalar aquestes mancances, però també reconèixer que tenim eines i coneixement per fer-ho millor. Des de l’àmbit de la salut mental, la detecció precoç és clau. Canvis sobtats en l’estat d’ànim, l’aïllament, la desesperança o parlar de voler morir poden ser senyals d’alerta. Detectar-les, escoltar, oferir eines i oferir tractaments a les persones que ho necessiten és fonamental.
Però la prevenció no és només responsabilitat dels professionals. Necessitem una societat més informada, més empàtica i menys estigmatitzadora. El suïcidi es pot prevenir, i la prevenció comença parlant-ne. Obrir espais segurs de diàleg, escoltar sense jutjar, preguntar sense por i oferir suport pot ser el principi d’un camí cap a la recuperació. Acompanyar algú en el seu patiment no vol dir tenir totes les respostes, sinó fer-li saber que no està sol. Parlar-ne no incita al suïcidi, el que ho fa és la indiferència, el silenci i la desconnexió.
En aquest Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, vull fer una crida a la consciència i al compromís col·lectiu. Trenquem el silenci, parlem-ne amb respecte, amb sensibilitat i amb responsabilitat. Perquè trencar el silenci pot salvar vides i aquest és un repte de tots.
Meritxell Viladrich i Canudas. Metgessa psiquiatra – Cap servei Salut Mental Adults. Fundació Althaia
| TELEFONS D’AJUDA |
| 061. Salut Respon 024. Llama a la vida |