Amb la calor arriben les temibles picades d’insectes, avui al blog parlarem de les paparres.
Les paparres pertanyen a la família dels aràcnids. Viuen de la sang dels animals als que «piquen» (animals tant salvatges, com animals, habitualment amb pèl, de companyia).
El que fan les paparres es adherir-se a la pell de l’hoste i es queden ancorades fins que han succionat suficient sang (a vegades durant setmanes).
Les picades de paparra són un motiu de consulta molt freqüent. Son més freqüents a l’estiu i la primavera, perquè és el temps en què fem més activitats a l’aire lliure. Solen ser indolores.
Coneixem dues grans famílies de paparres. Les que poden produir malaltia en les persones solen ser les ixodidae o “paparres dures”.
En general, una picada de paparra, no te cap conseqüència important. A diferència de les picades d’insectes (mosquits, puces, etc), no sol provocar gaire reacció local, en ocasions poden donar un cert envermelliment i picor lleu com a reacció d’hipersensibilitat a la picada.
El que pot succeir és que ens trobem la paparra encara adherida a la pell. En aquest cas s’han de retirar, però cal fer-ho amb tranquil·litat. La forma correcta de retirar-les és amb unes pinces de punta estreta. Podeu trobar diverses pinces de diferents materials (plàstic, metàl·liques, d’acer..) al mercat. S’ha d’agafar la paparra el més a prop possible de la pell i traccionar suaument cap amunt sense retorçar, fins que es desprèn.
En cas que quedi alguna resta de la paparra, un professional sanitari podria valorar si es pot retirar, amb una agulla o un bisturí.
El que no s’ha de fer mai és aplicar remeis casolans com aplicar olis, vaselina, alcohol ni calor tòpic ni tampoc aixafar la paparra.
Després de la picada o la seva retirada, s’ha de rentar bé la zona amb aigua i sabó. En cas de prurit, podem aplicar fred local o prendre un antihistamínic oral. Hem d’intentar evitar el gratat, per prevenir una possible sobreinfecció.
Tal com hem dit, les picades de paparra no solen donar gaires problemes, però hem de tenir en compte que les paparres poden ser un vector per a algunes malalties. Això succeeix, perquè la paparra actua com a «transport» d’un microorganisme en la seva saliva i al picar pot transmetre’l.
Però no totes les paparres transmeten malalties, de fet, aquest risc és petit. En tot cas, el què recomanem és, observar durant 4 setmanes des de la data de la picada. A Espanya, les malalties infeccioses transmeses per picades més freqüents són la malaltia de Lyme i la febre botonosa. Ambdues malalties poden cursar al cap de setmanes, amb uns primers símptomes de febre, malestar, cefalea, i posteriorment taques a la pell que poden ser a prop de la picada però també en d’altres zones del cos, augment dels ganglis i d’altres símptomes. Si apareixen aquestes manifestacions clíniques, consulteu-ho al vostre pediatre.
És important intentar prevenir aquest tipus de picada. Per intentar evitar-les, si anem a zones rurals, es recomana portar roba de màniga llarga i aplicar repel·lents. I seria prudent revisar els nens al tornar a casa després de l’activitat al camp (incloent el cabell). Els animals domèstics, han d’estar desparasitats segons les indicacions del veterinari.