Si heu tingut un fill els darrers anys, haureu vist que els fan el què de manera col·loquial en diem “la prova de l’oïda”, oi? I segurament llavors ja us haureu informat de què és i per a què serveix. Però per als que no heu tingut fills últimament, o per als que us la vàreu deixar fer sense buscar massa informació, avui en parlarem una mica.
La realització d’aquesta prova és el primer pas del Protocol per a la detecció precoç, el diagnòstic, el tractament i el seguiment de la hipoacúsia neonatal, un protocol que té com a objectiu detectar la sordesa de manera precoç i posar en marxa les mesures adequades el més aviat possible. És un cribratge universal (o sigui, que l’han de passar tots els nadons de la zona), que fa uns anys es va posar en marxa en alguns hospitals i s’ha anat ampliant fins arribar a tots els nadons de Catalunya.
La hipoacúsia és una disminució o pèrdua de l’agudesa auditiva. Una persona es considera normoacúsica quan el seu llindar auditiu és ≤20 dB en totes les freqüències representades en l’audiograma. És la deficiència més freqüent de l’ésser humà (es considera que la moderada i greu afecta a 3 de cada 1000 nens), i les seves repercussions en la infància provoquen un problema greu, portant dificultats per a la parla, per a l’aprenentatge i per al desenvolupament general, tan a nivell intel·lectual com emocional, motriu i social. La finalitat d’aquest protocol és detectar els nens que tenen sordeses moderades i greus, per tant, els infants que presenten una pèrdua auditiva ≥40 dB, perquè són les que poden causar problemes i són susceptibles de tractament.
El què es fa habitualment, és fer una prova als nadons abans de l’alta de la maternitat. La tècnica de cribratge més utilitzada és la “prova dels potencials auditius evocats” (PEA-TC), per la seva alta fiabilitat, sensibilitat i especificitat (és la més recomanada) i perquè avalua tota la via auditiva. Alguns centres en fan servir una altra que es diu “prova de les otoemissions acústiques”, que també és força sensible i específica però només avalua la via auditiva fins a l’oïda mitjana.
Si els resultats són correctes, ja no s’ha de repetir, a no ser que siguin nens amb factors de risc específics que faran que s’hagi d’estar al cas de que no perdin audició a mida que van creixent (nens amb familiars amb sordesa -hipoacúsia-, nens que han patit hipòxia important o meningitis, nens prematurs extrems, nens amb infeccions congènites, que han tingut una hiperbilirubinèmia greu…).
Si els resultats de la primera prova surten alterats, cal repetir-la aproximadament al mes de vida. Si aquesta prova del mes de vida també surt alterada, llavors el petit és derivat a la Unitat d’Hipoacúsia que està ubicada a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i que farà un estudi més complet per veure si realment el nen té una hipoacúsia o no. La veritat és que la prova que fem de cribatge als hospitals té de bo que no se li escapa gairebé mai cap cas, però el fet que sigui molt sensible fa que de vegades derivem nens a les unitats específiques i allà tindran tots els resultats normals. Però bé… pensem que és un risc necessari! Penseu que sense aquest cribatge, l’edat mitjana de detecció està entre els 20 i 36 mesos, en canvi l’edat de detecció amb cribatge auditiu se situa als 2 mesos de vida!
Si es confirma el diagnòstic, s’indicarà el tractament del nadó i es farà el seguiment dels casos detectats d’hipoacúsia conjuntament amb els centres de recursos educatius per a deficients auditius (CREDA).
Com veieu, és una gran eina de diagnòstic precoç que està permetent millorar moltíssim la qualitat de vida de les persones afecades d’aquest malaltia.