La tecnologia ha avançat en els últims anys acostant a les llars aparells que serveixen per detectar valors del nostre organisme. Són útils en pacients amb patologia crònica coneguda per realitzar seguiment. No cal que estiguin presents a totes les cases, però si sota recomanació mèdica i per determinades malalties. Les determinacions no cal que es realitzin cada dia, però són útils en episodis aguts o en canvis de medicació.
– TENSIÒMETRE: serveix per mesurar la tensió arterial. Existeixen aparells de mercuri, analògics i digitals. Els de mercuri i analògics requereixen entrenament per detectar les mesures. Els més emprats per pacients solen ser els digitals, que a més a més mesuren la freqüència cardíaca (les pulsacions).
Útil: en persones que presenten hipertensió arterial.
Com funciona: El maneguet es col·loca al braç sobre el colze o a nivell del canell. S’infla produint una oclusió momentània de l’artèria i en el desinflat la màquina detecta els tons del cor interpretats per pressió màxima i mínima. Els més fiables solen ser els de braç.
Cal tenir en compte: quan es realitza la mesura a nivell del canell és més probable que ens moguem i la màquina confongui els sorolls del moviment com a sorolls cardíacs, podent donar valors erronis.
Pel que fa a la freqüència cardíaca hem d’anar en compte en persones que presenten arítmies. Les màquines en ocasions mostren “error” a la pantalla o poden malinterpretar els resultats. En aquests casos la millor mesura és a nivell del canell (artèria radial) buscant-lo amb el dit índex i cor de forma manual durant 30 segons. Evitar emprar el polze perquè té pols propi.
– PULSIOXIMETRE: serveix per mesurar la saturació d’oxigen.
Útil: en persones que presenten malalties pulmonars o cardíaques.
Com funciona: El dispositiu en forma de pinça es col·loca habitualment en un dit. Té un transductor amb dues peces: un emissor de llum i un fotodetector. Emet llum que és absorbida pels teixits i la sang arterial. Això crea una mesura indirecta de la saturació d’oxigen i la pressió parcial d’oxigen (per la corba de dissociació de l’oxihemoglobina).
Cal tenir en compte: els aparells convencionals acostumen a tenir una variació de +/- 5 punts. La saturació d’oxigen habitual és igual o superior al 90%, tot i que en persones amb malalties pulmonars i/o cardíaques poden ser inferiors. La mesura si resulta alterada s’ha de fer conjuntament amb la freqüència respiratòria: quantitat de respiracions per minut (una respiració equival a una inspiració i una expiració). Una freqüència respiratòria superior a 24 per minut en repòs indica patologia.
Davant de qualsevol alteració detectada pels aparells i dubte sobre la seva interpretació, cal tenir en compte que el més important és l’estat de la persona. En ocasions les màquines poden proporcionar-nos deteccions errònies. Si aquestes alteracions s’acompanyen de malestar cal consultar al vostre metge de referència.