La dilatació del ronyó o d’alguna de les parts de les vies urinàries (el sistema on es recull i per on circula l’orina) és una de les troballes més freqüents en les ecografies que es realitzen durant l’embaràs.
El que s’observa de forma més habitual, és l’augment del tamany de la pelvis renal, que és una part de les vies urinàries, en forma d’embut que s’encarrega de canalitzar l’orina del ronyó cap als urèters. Si només s’observa un augment del tamany de la pelvis, s’anomena ectàsia pièlica. Quan aquesta dilatació és important o s’acompanya d’altres troballes s’anomena hidronefrosi.
La dilatació de la pelvis renal s’observa entre 1-4% de tots els embarassos. La majoria seran dilatacions transitòries i que es resoldran sense fer res. Però a vegades estaran relacionades amb problemes que poden necessitar seguiment i tractament després del naixement.
Les principals anomalies que poden manifestar-se com a dilatació pièlica són les obstruccions de la via urinària i el reflux vesicoureteral. Les obstruccions de la via urinària es produeixen fonamentalment a la sortida del ronyó (unió pieloureteral) i de forma menys freqüent en la unió del urèter amb la bufeta o a la sortida de la bufeta (uretra). El reflux vesicoureteral és un trastorn en què l’orina retorna de forma anòmala de la bufeta als ronyons.
Per a diagnosticar aquestes alteracions és necessari realitzar altres proves, però aquestes no són innòcues, pel que per realitzar-les ens guiarem pel grau de dilatació, l’evolució de la dilatació al llarg del temps, mitjançant ecografies i la presència o no d’altres factors de risc.
Els diàmetres de la pelvis renal, en l’últim trimestre de gestació, superiors a 15 mm es consideren dilatacions greus, de 9 a 15 mm moderades i inferiors a 9 mm lleus. Els diàmetres per sota de 5 mm es consideren normals. En principi, a major grau de dilatació augmenta el risc de tenir anomalies associades, però no hi ha cap mida concreta que ens permeti diferenciar el què serà normal o no. Altres troballes ecogràfiques de risc són: dilatació dels urèters, canvis en el teixit o mida del ronyó, dilatació o alteracions de la bufeta i líquid amniòtic escàs.
Malgrat tot, després de néixer només persistiran el 30-40% de les ectàsies pièliques detectades durant l’embaràs. D’aquestes, un 30-40% desapareixeran de forma espontània els primeres mesos de vida. El risc que existeixi una obstrucció entre pelvis i urèters és del 10-30% aproximadament i de reflux vesicoureteral és del 10-20%. Per detectar aquestes anomalies serà necessari realitzar una ecografia en les primeres setmanes de vida. Si la dilatació ha desaparegut o és lleu, el risc d’anomalies és baix i no seran necessàries altres proves. Els nens amb dilatacions greus o amb altres signes de risc són els que necessitaran altres proves d’imatge per identificar alteracions que podrien requerir un tractament quirúrgic.
En resum, la dilatació de la via urinària en el fetus no és una malaltia, només un signe diagnòstic que ens pot indicar, sobretot si s’associa a altres factors de risc a tenir anomalies renals i/o urològiques. Malgrat tot, la majoria d’elles seran transitòries i desapareixeran de forma espontània i només necessitaran seguiment per part del pediatre.