Al darrer post us deiem que avui us explicaríem quins són els passos que cal fer quan trobem a una persona que pot haver patit una aturada cardiorespiratòria (per exemple, algú que està estès a terra, algú que està fent esport i de cop cau desplomat… i de fet, l’aproximació que us explicarem serveix per a qualsevol persona amb problemes!)
I per què és important saber-ho? Doncs perquè se sap molt bé que si quan una persona té una aturada cardíaca ningú fa res, o sigui, qui està present “només” truca a l’ambulància i s’espera a que arribin els sanitaris i comencin a fer maniobres, les possibilitats de supervivència d’aquesta persona són d’un 2%. En canvi, si tot va rodat i qui està present sap reconèixer l’aturada, avisar ràpidament al 112, demanar un desfibrilador extern automàtic o DEA (i algú sap i s’atreveix a connectar-lo, seguir les instruccions i desfibril·lar si cal) i l’ambulància arriba de pressa i es poden fer aviat també les cures postresuscitació, les possibilitats de supervivència poden augmentar fins a un 40%! De 2 a 40%… fixeu-vos quina diferència!
Anem doncs a parlar dels punts a seguir.
1. Aproximació segura. Això vol dir que ens aproximarem a la víctima amb intenció de valorar com està i ajudar-lo, sí, però sempre hem de procurar no posar-nos en risc nosaltres, ni a les persones del voltant. Imagineu-vos per exemple que atropellen a un nen: nosaltres anirem a veure què ha passat, però abans haurem de procurar aturar el trànsit, per evitar que el nen sigui re-atropellat, o que ens atropellin a nosaltres! Ens hem d’apropar, però de manera segura.
2. Comprovar consicència. Haurem de veure si la persona està conscient. Això ho farem parlant-li, cridant-lo pel seu nom si el sabem, sacsejant-lo una mica suaument… Si respon, encara que no entenguem les paraules, o que ho faci de manera incorrecta, podem intentar saber què li ha passat i segurament trucarem també a l’ambulància, però NO ESTEM DAVANT D’UNA SITUACIÓ D’ATURADA CARDIORESPIRATÒRIA (PCR) i, per tant, NO haurem de començar les maniobres.
I si no respon?
3. Cridarem demanant “AJUDA“!! Sense allunyar-nos de la víctima, cridarem ben fort perquè qualsevol persona que estigui a prop pugui venir a ajudar-nos.
4. Obrir la via aèria. Si una persona inconscient està de panxa enlaire, la llengua pot caure cap enrera i bloquejar la via aèria. Per obrir-la farem una maniobra que es diu “front-mentó” i que el què fa és fer bascular el cap cap enrera i aixecar el mentó, per tal que la llengua es desplaci cap endavant i s’allunyi de la paret posterior de la gola. Això es fa amb les dues mans: una la col·loquem al front de la persona fent bascular el cap (extensió del coll) i amb dos dits de l’altra mà mirarem d’aixecar el mentó cap amunt.
5. Comprovar respiració: Aproparem el nostre cap a la boca i nas de la víctima, mirant cap al seu tòrax i farem el què potser heu sentit alguna vegada que es diu “veure-escoltar-sentir” o, com sona sonarà més, “ver-oir-sentir”. Es tracta de veure si hi ha moviments toràcics, d’escoltar el soroll de la respiració i de sentir l’alè a la nostra galta. Si respira, probablement també trucarem a l’ambulància, perquè si hem arribat a aquest punt vol dir que la persona està inconscient, però com abans, NO ESTEM DAVANT D’UNA ATURADA CARDIORESPIRATÒRIA.
I si no respira? Doncs llavors sí! Ara si que estem davant d’una ATURADA. Per tant, caldrà:
6. Trucar ràpidament al 112, nosaltres mateixos o alguna de les persones que estaran al voltant. Quan truquem hem de dir clarament que estem davant d’una situació d’aturada, el lloc, i respondre les preguntes que ens facin. Recordeu ser els últims en penjar, per evitar que ens quedi informació important per donar.
7. Demanar que ens portin un Desfibrilador Extern Automàtic (DEA) si n’hi ha algun a prop. Si estem sols i sabem que en tenim, l’anem a buscar nosaltres mateixos. El connectem i anem seguit les instruccions que ens doni.
8. Iniciar les maniobres de suport vital: les compressions toràciques i les respiracions de suport. Recordar posar a la persona sobre una superfície dura!
*** Compressions toràciques: Quan el cor es para la sang no circula. Si la sang passa molta estona sense circular els òrgans vitals (com el cervell!) deixen de rebre oxigen durant una estona. Com més minuts passin, més patiran els òrgans i més difícil serà que es puguin recuperar. És per això que és important iniciar les maniobres de qualitat EL MÉS AVIAT POSSIBLE. Les farem amb el taló de la mà, a la part mitja del tòrax, comprimint l’esternum en direcció a la columna vertebral. Quan comprimim? Doncs aproximadament 1/3 del gruix del tòrax (que dependrà de l’edat de la persona i del volum!). I a quin ritme? A 100 compressions per minut (us sonarà que la gent intenta retenir alguna cançó que tingui aquest ritme per tal de fer-ho més o menys a temps, i que les clàssiques son “La Macarena” i l'”Stayin’ alive” dels Bee Gees… Però també podeu anar contant dient “1001, 1002, 1003….”).
En un nen de menys d’un any, les compressions es fan només amb dos dits, però al mateix ritme, al mateix lloc i també comprimint 1/3 el tòrax.
En farem 30, de compressions.
*** Respiracions de suport: Mantenim la via aèria oberta amb la maniobra que hem comentat abans, utilitzem els dits de la mà que fa bascular el cap per pinçar el nas i tancar-lo. Amb l’altra mà mantenim el mentó aixecat deixant que la boca s’obri. Agafem aire amb normalitat i col·loquem els llavis ben ajustats al voltant de la boca de la víctima. Treiem l’aire insuflant-lo amb fermesa dins de la víctima durant 1 segon, aproximadament. Haurem de veure si el tòrax de la pesona puja amb cada respiració. Haurem de fer prou força de bufada com perquè el tòrax s’aixequi com en una respiració normal (això també dependrà de la nostra bufera i de la mida del tòrax de la persona que estiquem reanimant). En un lactant de menys d’un any, enlloc de bufar per la boca i tapar el nas, el què farem serà amb la nostra boca agafar el seu nas i la seva boca i bufar per tots els forats alhora. En farem 2, de respiracions.
La seqüència a partir d’ara serà anar fent cicles de 30 compressions – 2 respiracions – 30 compressions – 2 respiracions, i aixi successivament. Cada 2 minuts cal mirar si la persona ha recuperat la respiració i té signes de vida (es mou, té tos…). Cada 2 minuts també és un bon moment per canviar de reanimador si no estem sols, perquè aquestes maniobres cansen molt!!
I què passa si no volem bufar? O si no podem… Si hi ha un vòmit, sang… alguna cosa que ens fa angúnia i no ho veiem clar? Doncs no fem les insuflacions. Seguirem fent compressions toràciques a ritme de 100 per minut contínuament, sense parar a fer insuflacions. També comprovarem cada 2 minuts si s’ha recuperat.
I fins quan hem d’anar fent això? Doncs fins que:
1. La persona recuperi la respiració o presenti signes de vida (tos, es mogui…). Si això passa, deixarem les maniobres però seguirem observant fins que arribi l’ambulància.
2. Fins que arribin els serveis sanitaris i ens facin el relleu.
3. Fins que estiguem esgotats. Si no podem més… doncs pararem.
Sabeu? Algun dia no haurem de fer posts parlant d’això perquè els nens ho aprendran a les escoles igual que aprenen a llegir, a escriure i a fer operacions matemàtiques… I quan cridem “ajuda” vindran moltes persones, i totes tindran clar què han de fer, i tot es farà instintivament… Segurissim!!