Avui parla el nostre neuropediatre:
No sabem de qui és aquesta frase però es una gran veritat… i ens encanta: sense una bona infantesa és difícil una adequada maduresa. Durant la infància construïm el que serem de grans. Quan ja ha passat, es difícil refer bé el que s’ha assolit malament.
El desenvolupament infantil (psicomotor) es, d’alguna manera, el que en diem: “fer-se gran”. Es aquell seguit de esdeveniments propis de la nostra primera infància durant la qual es van construint les nostres capacitats i madurant i polint les nostres habilitats posteriors, tant personals i de coneixement, com socials i de relació adequada amb els altres i l’entorn.
El nen quan neix és immadur, però ja amb unes capacitats determinades genèticament (uns més, altres menys), que s’han de anar desenvolupant així que es va fent gran.
En aquest procés de construcció i de maduració que deia abans, és necessària la relació amb els altres. Aquesta etapa evolutiva és molt sensible a les influències externes, de les persones i de l’entorn, tant per bé com per mal. Es per això que té tanta importància l’entorn en quan que inevitablement condicionarà aquest procés.
Tot això no sempre esdevé de manera satisfactòria i moltes vegades adonar-se’n no és fàcil pels que en tenen cura. Quan detectem coses que el nen no fa o deixa de fer, o madura de una forma que no es correspon amb la seva edat, a aquestes situacions en diem “signes d’alerta”. Conèixer-los és important, doncs són els que ens ajudaran a anticipar-nos a una desviació o fallida en el desenvolupament Aquests signes els podem veure en un nen sa, però habitualment de manera temporal i lleugera. Quan són rellevants i persistents, ens estant avisant que alguna cosa falla o no va bé en aquest procés, amb conseqüències que no podem encara predir. Davant la presència de algun signe d’alerta, és important no amagar el cap: em de mirar de saber què està passant per saber si cal intervenir.
No oblideu mai: com més aviat fem la detecció i iniciem la intervenció, millors resultats en podrem esperar. Moltes vegades caldrà acudir als professionals de la salut per ajudar-nos a veure-hi clar. També sabem de circumstàncies, siguin pròpies de l’infant o del entorn familiar i social, que podrien influir negativament en aquest desenvolupament: i aquestes són les que anomenem “factors de risc en el desenvolupament”. La seva presència ens ha de fer estar amatents per tal de ajudar, si cal, a modificar-les, compensar-les o eliminar-les si es possible.
Les bases de tot aquest llarg procés s’estableixen i desenvolupen de manera fonamental durant els 3 primers anys de vida. Aquest període es d’extraordinària importància, essent el moment idoni per detectar les possibles dificultats i endegar una intervenció precoç. Ens limitarem a parlar de aquest període de temps, de 0 a 3 anys.
El tema és llarg i seria pesat de llegir i assimilar tot de cop. Si us sembla be, ho farem en successives parts: el proper dia exposarem breument els signes d’alerta generals. En un tercer capítol, parlarem dels factors de risc i posteriorment si tot va be us parlarem dels signes d’alerta concrets per edats.
Dir-vos, per últim, que aquests criteris que us exposarem són una eina de treball habitual en el camp del Desenvolupament infantil i que el tema ha estat elaborat conjuntament amb el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) del Bages.