Reflexionant sobre el cas de Ma. Teresa Blanco
Aquestes setmanes enrere ha estat actualitat el cas de María Teresa Blanco, una pacient afectada per una malaltia neurodegenerativa amb múltiples ingressos hospitalaris, amb mal pronòstic tant vital com funcional.
Davant d’una postura vitalista de la família que sol·licitava el tractament màxim, fins i tot reanimació cardiopulmonar en cas d’aturada respiratòria argumentant que ‘sempre es recupera’, s’obria una postura dels professionals que defensen l’adequació de mesures de suport vital per evitar l’obstinació terapèutica.
En tot conflicte ètic o de valors, és necessària una profunda reflexió per a prendre la decisió més prudent, raonable i justificada, identificant els valors en conflicte i duent a terme una anàlisi metodològica aplicant els principis de la bioètica: autonomia, beneficència, no maleficència i justícia.
Atenent els principis de la bioètica clàssica ens hauríem de preguntar: Quina és l’opinió/voluntat de la pacient? Li val la pena viure amb aquesta qualitat de vida? I després, consultar el seu Document de Voluntats Anticipades (DVA).
Si no existeix una opinió prèvia, quina és l’opinió dels seus representants legals? I aquesta opinió i voluntat, va d’acord amb el ‘millor interès per a la pacient’ o a la seva voluntat?
Els pacients i familiars tenen dret a disposar de tota la informació clínica, a ser acompanyats en les decisions pels professionals i, idealment, encara que majoritàriament les decisions mèdiques han de sorgir de l’equip mèdic (que són els que coneixen millor la indicació, la futilitat i conseqüències dels tractaments), arribar a un consens o un pacte clínic prudent, responsable, ètic i legal sobre les mesures a prendre.
Això encaixaria amb el principi d’autonomia i, deontològicament, com a professionals, hem de respectar la voluntat del pacient. Però quan hi ha conflicte en la presa de decisions i no es pot contrarestar la voluntat de la pacient manifestada per la família (decisions per substitució), és convenient sota el principi de beneficència, actuar per al millor interès per al pacient, i el millor interès pot ser no reanimar-lo per evitar agonia, patiment i inutilitat, per no estar indicada mèdicament.
No és ètic aplicar tractaments mèdicament sense indicació mèdica, encara que la família els sol·liciti. Perllongar un tractament inadequat és maleficent, no és beneficent i pot arribar a ser injust per l’ús de recursos limitats en el context d’irreversibilitat. El correcte seria identificar precoçment situacions de final de vida per poder iniciar tractaments pal·liatius de qualitat.
És comprensible el desconfort dels familiars i dels professionals, al no arribar a un acord sobre el que seria millor per al pacient, pel que és necessari incorporar altres perspectives i figures d’ajuda en la presa de decisions com són els comitès d’ètica assistencial, formar els professionals en habilitats de comunicació, donar temps per a l’adaptació a la situació, establir pactes o metes en cas de dubtes raonables que, si no es compleixen, posaran en evidència la irreversibilitat i futilitat del cas concret, i cada dia és més necessari deixar constància en un document escrit la voluntat del pacient, quan aquest és capaç, per facilitar la presa de decisions d’acord a les voluntats i preferències de les persones.
Podeu consultar més informació sobre el cas que ha inspirat aquest post, en aquests enllaços:
https://bit.ly/2YAgsNC
https://bit.ly/2Kigj8K
https://bit.ly/2mfHxo1
Olga Rubio Sanchiz
Metgessa Intensivista. Unitat de Cures Intensives
Presidenta del Comitè d’Ètica Assistencial