Diuen que el millor professional no és aquell que fa més coses tècniques, sinó que és aquell que coneix millor la inutilitat dels tractaments. Ja ho deia el jurament hipocràtic; “primum non nocere”. Aquesta afirmació té molt de transfons ètic. S’han de fer proves diagnòstiques i tractaments quan hi ha indicació mèdica (beneficència) i consentiment de les persones (autonomia) tot avaluant riscs/beneficis i alternatives, no fer quan està contraindicat per evitar afegir riscs (no maleficència), tenir en compte l’equitat, sostenibilitat del sistema sanitari (justícia).
Estem vivint en una societat ràpida, exigent i informada que reclama fer i tractar a vegades sense una reflexió profunda prèvia. Per altra banda la medicina ha evolucionat molt i ha fet que disposem de moltes eines diagnòstiques i terapèutiques per prevenir i tractar la malaltia.
Això té conseqüències com l’excés d’expectatives i demandes per part de la societat sobre la sanitat, i l’excés i sobreús de tractaments i mitjans tècnics per part dels sanitaris, si no existeix una adequada i curosa valoració holística i global de la persona, la situació i les circumstàncies tenint en compte les preferències de les persones.
Al professional sanitari se l’educa per tractar malalties i poc per tractar malalts, i la tecnologia s’ha imposat per guarir malalties que eren incurables, però, a vegades, també allarguen processos incurables que afecten greument la qualitat de vida de les persones i que poden generar patiment.
Coneixem que tant l’excés com el defecte de tractament (nihilisme terapèutic) són problemes que poden arribar a generar maleficència en les persones ateses i podrien considerar-se una mala praxis mèdica i una ineficiència del Sistema.
En el seminari “Més medicina és sempre millor?” que va tenir lloc al nostre centre el passat 19 d’octubre vam parar a reflexionar, sobre aspectes com el sobrediagnòstic, sobretractatment, ús i utilització de recursos i tractaments amb pobra eficàcia i efectivitat, els dilemes ètics que planteja i plantejar un canvi de paradigma cap a una mirada més ètica, més holística, més centrada a les preferències i necessitats de la persona i més humana.
Els ponents de la taula “Menys és més” ens van obrir els ulls sobre l’impacte “negatiu” que tenen a la pràctica clínica diverses actuacions clíniques que sense una voluntat de maleficència, acaba essent-ho. S’haurien de fer tècniques i aplicar suports quan “tens més a guanyar que a perdre” i és important tenir coneixement de l’existència dels efectes adversos de les terapèutiques per valorar a cada cas si el benefici supera el risc.
El Dr. Robles a la seva conferència ens va obrir diversos interrogants relacionats amb el sobrediagnòstic i prevenció de la salut, com ara; ¿Diagnosticar abans sempre és millor?… i ens deixa afirmacions com que “el sobrediagnòstic ens roba vida sana” que fan reflexionar molt, i és que “l’etiquetatge” i la condició de malaltia resta la salut de les persones, i el sobrediagnòstic no sempre té un impacte positiu.
El Dr. Varela expert en la matèria, ens va parlar de pràctiques inapropiades, de la necessitat de que siguin els pacients que ajudin a la presa de decisions, de la utilitat de les “decision aids” (eines visuals per ajudar a estimar el risc de patir una malaltia) per ajudar a prendre decisions, es valoren molt positives les pràctiques basades en “right care” (no fer coses que ja sabem que no aporten valor) o sigui basades en la evidència científica actual, i no fer tractaments que no aportin valor.
El Dr Amblás des del punt de vista clínic fa reforçament sobre pràctiques com empoderar el pacient i la família, mesurar resultats que importin a les persones.
Al final la taula “Menys és més” es podria concloure; més medicina no sempre és millor, i el que es recomana fer més és comunicar bé, prendre més decisions compartides, i obtenir més participació dels pacients. Menys tecnificació i menys medicina fragmentada i menys pràctiques de poc valor.
Dra. Olga Rubio