La talla baixa és una preocupació habitual entre molts pares, especialment quan observen que el creixement del seu fill sembla més lent en comparació amb el dels seus companys. No obstant això, cal recordar que no sempre és motiu d’alarma. Cada nen té el seu propi ritme de desenvolupament, i sovint una alçada inferior a la mitjana pot ser simplement una variant normal del creixement.
En general, es considera talla baixa quan un infant es troba per sota del percentil 3 en les taules de creixement estàndard per a la seva edat i sexe. Això significa que la seva estatura és inferior a la de la gran majoria dels nens del seu grup d’edat. Ara bé, aquest fet no implica necessàriament un problema mèdic. En molts casos, es tracta de nens sans que, per motius genètics o per un patró de desenvolupament més lent, acabaran assolint una talla adequada a la seva constitució.
Els casos de talla baixa es poden dividir en dues grans categories. D’una banda, hi ha els infants amb talla baixa constitucional o familiar. Això inclou aquells que simplement creixen a un ritme més lent però mantenen un desenvolupament físic normal, i que acostumen a tenir antecedents familiars similars. També es dona en nens amb una estatura que reflecteix les característiques hereditàries dels pares o avis. En ambdós casos, és habitual que acabin assolint la seva talla adulta al voltant dels 18 anys, sense que calgui cap intervenció mèdica.
D’altra banda, la talla baixa també pot ser conseqüència d’un trastorn mèdic subjacent. Parlem aleshores de talla baixa patològica. Algunes causes poden ser hormonals, com la deficiència de l’hormona del creixement; altres poden estar relacionades amb malalties cròniques com problemes gastrointestinals, renals o respiratoris. També poden intervenir factors genètics, com la síndrome de Turner o la de Noonan, així com situacions de malnutrició o problemes de funcionament de la glàndula tiroide.
Per diagnosticar adequadament la causa de la talla baixa, és fonamental seguir el patró de creixement del nen al llarg del temps. Els pediatres solen controlar l’alçada i el pes a través de diverses visites. Quan hi ha sospita d’un origen mèdic, es poden demanar proves complementàries, com anàlisis hormonals, estudis genètics o radiografies per avaluar la maduresa òssia. Aquestes proves ajuden a determinar si hi ha alguna alteració que justifiqui el creixement més lent.
Pel que fa al tractament, aquest sempre dependrà de la causa identificada. Si hi ha una deficiència de l’hormona del creixement, es pot considerar la teràpia amb hormona sintètica, especialment si s’inicia a una edat primerenca. En casos de malnutrició, una millora en la dieta guiada per un nutricionista pot afavorir un millor desenvolupament. Quan hi ha una malaltia crònica de base, el tractament d’aquesta pot tenir un impacte directe en la millora del creixement. Per a certes condicions genètiques, les intervencions poden combinar tractaments mèdics i seguiment especialitzat.
És natural que els pares es preguntin quan han de començar a preocupar-se. Cal consultar el pediatre si s’observa un retard marcat respecte als altres nens de la mateixa edat, si hi ha signes d’una pubertat molt tardana o absent, o si no hi ha un augment sostingut d’alçada i pes al llarg del temps. També és important estar atents a altres símptomes, com la fatiga, canvis a la pell o al cabell, que podrien indicar desequilibris hormonals o problemes nutricionals.