El pare va marxar el 10 d’octubre, a casa … envoltat de la seva família, la que ell tant havia estimat.
Persona vital, amb moltes ganes de viure. Positiu, realista, rondinetes de vegades, cuidador de tots, però sobretot de la mare i de la neta petita, la meva filla. Feia molt poble, ja que ell era el que comprava. Conegut per tots, molt afable i comunicatiu, sempre trobava amb qui xerrar .
La vida era bonica als seus ulls, tot i que tenia les seves coses degut a l’edat. Edat de número, 81 anys, però ni molt menys edat física ni mental. Home culte tot i no haver estudiat. Coneixedor de tots els temes actuals amb visió moderna de la vida.
L’any 2019 va ser diagnosticat d’un tumor de bufeta, que va passar com una anècdota: operació i cap a casa. Al febrer del 2020, any significatiu per a molts, i sense dubte per nosaltres, li van diagnosticar un tumor de còlon. Operat amb èxit, però amb molts números (i això que els números són només això, números) de reproduir-se. Va iniciar el tractament amb quimioteràpia oral preventiva, després de sospesar els pros i contres.
A finals de juny va iniciar dolors generalitzats importants, que l’inhabilitaven per la seva vida diària. El pare mai s’havia queixat, era un home sofert…aquest fet ja era d’estranyar. A l’agost, i després de passar per diferents tractaments per pal·liar el dolor, i fins i tot anar al fisioterapeuta pensant que era quelcom muscular….ens va arribar la notícia: hi havia metàstasis òssies.
Des del servei d’oncologia ens va explicar que no hi havia res a fer, a part de tractar el dolor, amb una esperança de vida de mesos. I no es van equivocar, concretament 2 mesos després va marxar….
Ara els protagonistes eren l’equip de PADES, el pare el principal actor, nosaltres actors secundaris. PADES va ser un servei de gran valor per a nosaltres. A destacar el tracte humà i proper. Ens van fer saber que no estàvem sols.
Afrontar la mort no és fàcil. El meu pare em va ensenyar que la mort forma part de la vida i així ho va encarar. Va passar per les fases de dol: negació, ira, negociació, depressió i, com no esperava menys d’ell, acceptació. Ho va acceptar. No tenia por, però sí ganes de quedar-se. Tenia tant per fer….
Vaig poder parlar amb ell, obrir el meu cor i ell em va obrir el seu. El seu neguit, la mare. Vaig poder explicar-li que podia marxar tranquil. Que ens havia ensenyat molt bé i que la mare estaria ben cuidada. Vaig tenir la sort de poder cuidar-lo, acompanyar-lo, riure, plorar…i ajudar-lo a marxar…
Més enllà de l’hospital, hi ha pacients amb altres necessitats i morir dignament és una d’elles. No som eterns i marxar bé és molt reconfortant per als que es queden.
Pare, la mort forma part de la vida i vas poder marxar com vas viure… tant tu… I jo vaig poder ser-hi per acompanyar-te… tant jo…
Agraïda a la vida, tu em vas veure néixer, jo he pogut acompanyar-te a marxar!
Si no es pot curar, cuidar.
Margarita Fraile
Infermera Althaia