Qui no ha vist alguna vegada la imatge de la infermera sexy amb còfia o la bata curta, que deixa veure unes bones cuixes quan s’inclina o un bon escot amb una generosa davantera i una xeringa a la mà? Doncs tot això és el que no és una infermera.
La paraula infermeria deriva del llatí “infirmus” que es podria explicar com “el relacionat amb els no forts”. La infermeria té tants anys com la mateixa humanitat. Una definició més moderna, segons l’OMS: l’atenció autònoma i en col·laboració dispensada a persones de totes les edats, famílies, grups i comunitats, malalts o no, i en totes les circumstàncies. Des de les primeres civilitzacions fins a la caiguda de l’imperi romà, les cures eren bàsicament domèstiques i les portaven a terme dones que cuidaven de la llar i de la seva família i estaven molt relacionades amb les intervencions maternals que asseguraven la continuïtat de la vida i de l’espècie.
Durant l’Edat Mitjana la idea de “tenir cura” i de “sacrificar-se” pels altres derivava del cristianisme i de la idea que havien de fer “bones obres” per ser salvats i la majoria d’infermeres eren monges amb un vot religiós que les portava a tenir cura dels més febles. També van aparèixer uns ordes religiosos masculins. En aquesta època va viure Sant Joan de Déu, fundador de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu.
Més endavant es van suprimir institucions de caritat i en la majoria dels hospitals la infermeria va quedar a càrrec de dones de la classe més baixa de la societat i durant un període d’uns tres segles el nivell de la infermeria va ser pèssim.
A mitjans del segle XIX, i coincidint amb la separació de poders polítics i religiosos, s’introdueix un nou concepte de salut i les cures es basen en l’atenció al pacient i la lluita contra la malaltia. El 1860 es va fundar la Nightingale Training School for nurses a l’Hospital St Thomas de Londres promoguda i dirigida per la gran infermera i científica Florence Nightingale: una escola per a infermeres on les formadores eren infermeres. Aquesta professionalització i unificació de les cures infermeres donarà pas a la infermeria moderna.
La primera escola d’infermeria laica a Espanya va ser l’Escola de Santa Isabel d’Hongria, fundada pel Dr. Federico Ros Gali a l’Hospital de la Princesa de Madrid l’any 1896. Aquest metge coneixia els hospitals de diversos països d’Europa i volia que a Espanya també hi hagués una infermeria professional com la que ell havia vist. Es tractava d’aconseguir prestigi i dignitat. Les normes d’aquesta escola, tot i que ara ens poden semblar estranyes, eren les següents: per ser admeses havien de ser dones majors de 23 anys i menors de 43, havien de saber llegir, escriure, sumar i restar, havien d’estar sanes i vacunades, ser endreçades, tenir bones maneres i conducta. Havien de seguir una sèrie de preceptes com ara que no podien mirar als ulls dels metges, no podien parlar durant les visites als malalts a menys que se’ls preguntés i havien de respondre el mínim possible. Havien de llevar-se a les 5 del matí i abans d’anar al seu servei corresponent havien de prendre un “bany de pluja” cobertes amb un pentinador. Entre altres promeses que havien de complir eren les d’abstenir-se de visites, sortides de l’hospital, relacions exteriors, correspondència i festejos.
L’any 1915 es va crear el títol d’infermeria, però encara no era universitari.
L’any 1921, la Virgínia Henderson, gran infermera, es va graduar. Va començar treballant com a infermera assistencial a Nova York per després dedicar-se a la docència. Per a ella, la infermeria és “ajudar l’individu sa o malalt en la realització d’activitats que contribueixin a la seva salut i el seu benestar, a la seva recuperació o a aconseguir una mort digna”. Desenvolupa un model conceptual basat en les catorze necessitats bàsiques que són la respiració, la nutrició, l’eliminació, la mobilitat, el descans, vestir-se i desvestir-se, termoregulació, higiene corporal, seguretat en l’entorn, comunicar emocions i necessitats, reaccionar d’acord amb les pròpies creences, desenvolupar-se de manera que hi hagi un sentit d’assoliment, participar en activitats recreatives, aprendre i descobrir la curiositat personal.
El seu model conceptual és el més utilitzat a dia d’avui per nosaltres, les infermeres.
Ha estat un llarg camí fins arribar aquí, però ara la infermeria és una professió imparable i treballa dur per tenir cura i cobrir aquestes necessitats bàsiques, sense esgotar l’esperança que un dia arribi el reconeixement merescut.
La Pandèmia de la COVID-19 ha sacsejat el món sencer provocant una veritable crisi al nostre sistema i manera de viure, articulant a tots els sanitaris per tal de garantir una assistència de qualitat, i humanitat.
Enmig de la convulsió, o tsunami de la pandèmia, la infermeria ha bregat pel compromís social de cuidar i dignificar l’ésser humà, honorant així la professió.
Ester Prat i Pilar Duocastella
Infermeres de la Fundació Althaia