L’Agustina arriba al Servei d’Urgències, és competent i capaç per prendre decisions autònomes i demana que es respecti la seva voluntat, tot rebutjant un tractament efectiu.
Aquesta decisió ferma, argumentada i raonada de la pacient, xoca de ple amb la proposta que fa l’equip assistencial de tractar la pacient amb un tractament efectiu. Es genera un conflicte de valors, un conflicte ètic.
L’Agustina està expressant la seva llibertat de decisió i autonomia, segons el principi d’autonomia, i l’equip mèdic està actuant de forma beneficent, tot oferint un tractament indicat i eficaç per a la seva malaltia.
En aquesta situació de conflicte ètic entre el principi d’autonomia i el principi de beneficència, preval l’autonomia del pacient, per tant haurem de respectar la seva voluntat tot acompanyant-la en el seu procés assistencial, perquè si l’abandonem, cauríem en maleficència.
Però, què passa si el que rebutja l’Agustina és un tractament vital, amb risc vital per a la seva vida? Tots els professionals estem disposats a respectar la seva voluntat? Què diu la llei que s’ha de fer? I més important… què seria el correcte de fer?
La Llei diu que s’ha de respectar l’autonomia del pacient, un cop informat de forma completa, assegurada la competència i capacitat. Però els professionals… poden sentir-se malament al respectar una decisió sabent que les conseqüències són fatals perquè no és una situació habitual. L’ètica ens diu que hem de respectar l’autonomia del pacient per sobre la beneficència professional, per tant, haurem d’admetre el rebuig al tractament. Això ens pot generar un malestar emocional o reticència professional a tractar al pacient, però no podrem objectar a respectar la seva voluntat. Aquest concepte de Reticència Professional és diferent al d’Objecció de Consciència com veure’m.
L’Antoni ha manifestat en un Document de Voluntats Anticipades, que no vol rebre sang. Ingressa per operar-se d’una cirurgia complexa on habitualment es requereix transfusió de sang. El cirurgià vol operar l’Antoni sense assumir aquest risc, doncs sap que sense sang els resultats no seran els esperats i hi ha un risc vital elevat. L’Antoni, tot informat, n’assumeix les conseqüències i inclús el risc vital. No obstant, el cirurgià sent incompatible la decisió de l’Antoni amb els seus valors morals, decideix ser objector de consciència en casos de rebuig de sang i decideix no intervenir el pacient.
L’objecció de consciència és un dret professional regulat per llei.
L’Antoni, finalment, és intervingut per un altre professional que no té conflicte en preservar la voluntat del pacient tot i coneixent les conseqüències previstes i que per tant no ha declarat objecció de consciència.
La reticència professional és aquell sentiment que dificulta acceptar la voluntat de l’altre perquè no va d’acord amb els nostres principis i ens genera un desconfort moral però que, per llei i ètica, s’ha de respectar i no podem objectar.
L’objecció de consciència és la negativa a fer una acció perquè va contra els nostres principis i està regulada la possibilitat de no implicar-se en aquell procés, tot derivant-la a un altre professional no objector de consciència.
L’objecció de consciència habitualment ha de ser anticipada i registrada, per a processos concrets (avortament, eutanàsia, rebuig de sang… etc.) per escrit i individual. Tot i que també pot ser sobrevinguda, per a un cas concret o acció determinada, i és un dret dels professionals.
Al final, com en tot conflicte ètic, es tracta de trobar el curs òptim d’actuació, on tan pacients com professionals puguin desenvolupar la seva voluntat i missió amb comoditat i transparència, sense conseqüències i dificultats morals i ètiques negatives per cap de les dues parts i sempre complint amb la llei.
Dra. Olga Rubio
Presidenta Comitè d’Ètica Assistencial de la Fundació Althaia
Comissió Consultiva de l’aplicació de la llei de l’eutanàsia del COMB