L’ètica de màxims és l’ètica de la felicitat, és a dir, la que es refereix al bé i a l’autorealització personal doncs intenta donar raó al fenomen moral a partir de propostes per una vida bona i digna. Parla del bé, de la felicitat i de les virtuts. Cadascú pot proposar un model propi de vida bona i prendre les seves eleccions personals. Aquesta ètica de màxims està influïda per les comunitats, tradicions, situacions i decisions personals, i no es pot universalitzar. En el món global i plural on vivim, si només visquéssim segons una ètica de màxims seria molt difícil conviure.
Aquí esdevé l’ètica de mínims o les ètiques de justícia. Aquestes fan referència a les condicions i comportaments mínims de convivència comuns en els diferents àmbits socials. Proposen uns mínims axiològics i normatius (morals i jurídics), uns deures i drets mínims i uns principis de convivència (valors, idees i normes) compartits per tots i necessaris per conviure. A partir d’aquests mínims, cadascú pot tenir plena llibertat per buscar una vida feliç. Aquests principis mínims de convivència s’obtenen per consens i impliquen respectar les diferències i establir la necessitat de drets humans fonamentals (individuals, econòmics, socials, culturals i ecològics).
Aquesta pandèmia ens ha obligat a reflexionar sobre els aspectes èticoclínics i intentar equilibrar drets, interessos i valors individuals i comunitaris potencialment conflictius:
- Hem hagut de restringir les llibertats individuals (ètica de màxims), obligant la gent a realitzar aïllament social i quarantena, pensant en el bé comú. Aquestes restriccions, però, sempre hauran de ser necessàries, raonables, proporcionals, equitatives i no discriminatòries.
- Hem hagut de deixar de respectar la confidencialitat dels casos positius pel dret que tenen els seus possibles contactes a saber que poden estar contagiats (mínim ètic).
- Hem hagut d’arribar a un consens per prioritzar els insuficients recursos de salut, considerant el principi de justícia social i donant prioritat a aquells amb major possibilitat de sobreviure (principi d’utilitat/eficiència), donada la manca de ventiladors i llits a UCI suficients per tots els que ho necessitin.
- Hem seguit atenent el deure del professional sanitari a no abandonar el seu pacient, fins i tot quan això significa risc per a un mateix.
És necessari seguir prenent decisions col·lectives i individuals en aquests àmbits, seguint demostrant els nostres millors principis: justícia, solidaritat, equitat, transparència, reciprocitat i treball en equip entre tots els professionals.
Us animo a seguir remant tots junts. Ens en sortirem.
Ramon Rafat
Cap clínic del servei d’Urgències
Membre del Comitè d’Ètica Assistencial