En moltes ocasions els pacients ancians ingressats es desorienten, veuen “insectes” a les parets, criden a les nits o inclús insulten als familiars més propers. És el que s’anomena delirium o síndrome confusional aguda. Aquesta situació crea una gran angoixa tant al pacient com als familiars.
El delírium es defineix com a una alteració del nivell de consciència amb habilitat reduïda per a focalitzar, sostenir o mantenir l’atenció, podent-se associar a trastorns cognitius. El quadre s’instaura en un període breu de temps (hores o dies) i sol ser fluctuant. Pot anar acompanyat de canvis emocionals (ansietat, agressivitat), autonòmics (fredor, sudoració) i conductuals.
És molt freqüent, ja que es presenta en aproximadament 1 de cada 3 ancians ingressats i en més de la meitat dels pacients diagnosticats prèviament de demència.
La causa sol ser multifactorial. Podem dividir els factors afavoridors d’aparició de SCA en predisponents i precipitants:
1) Predisponents: homes, >65 anys, funció cognitiva (demència, antecedents de síndrome depressiva i de delirium previs), estat funcional (més dependència), dèficits neurosensorials (visuals, auditius), disminució de la ingesta oral (deshidratació, malnutrició), polifarmàcia, enolisme, comorbilitat (malaltia severa, insuficiència renal crònica o hepatopatia, antecedents d’ictus,…).
2) Precipitants: factors ambientals (la pròpia hospitalització, restriccions físiques, col·locació de catèters,…), la malaltia intercurrent (febre, infecció urinària, pneumònia,…), intervencions quirúrgiques, fàrmacs (hipnòtics, anticolinèrgics,…), malalties neurològiques agudes (ictus, meningitis o encefalitis) i privació de la son.
La fisiopatologia no és ben coneguda. La clínica s’explica per una alteració en els neurotransmissors, especialment per una disminució de l’acció colinèrgica i un excés de dopamina.
Clínicament, es poden diferenciar 3 formes de delírium: hiperactiu (amb agitació psicomotriu), hipoactiu (disminució en l’activitat motora) i mixte (presència de característiques dels dos tipus anteriors). La forma més freqüent és l’hipoactiu, que sovint passa més desapaercebuda. La presència del delírium suposa un augment de les complicacions intrahospitalàries i una major mortalitat.
Existeixen una sèrie de mesures no farmacològiques que poden disminuir la incidència de delírium durant l’ingrés:
- mantenir una bona hidratació.
- potenciar la visió (portar les ulleres si són necessàries) i l’oïda (audífons)
- caminar mínim 3 vegades al dia (si és possible).
- alimentar-se correctament (amb la dentadura si cal).
- respectar el son nocturn, evitar migdiades llargues i cafès durant el dia.
- estimulació mental (col·locar rellotge, calendari, fotos de familiars a l’habitació, explicar al pacient el motiu de l’ingrés,…).
D’altra banda, els professionals sanitaris vetllaran per:
- evitar la contenció mecànica o emprar-la només si és estrictament necessari.
- retirar el més aviat possible els dispositius externs (sondatge vesical, sonda nasogàstrica,.).
Aquestes mesures no farmacològiques també són importants si el delírium ja s’ha instaurat. En cas que estigui establert i no es controlin els símptomes, es poden utilitzar fàrmacs antipsicòtics, sobretot en el cas del delírium hiperactiu.
Com a resum, cal posar èmfasi en: tractament dels factors precipitants, mesures no farmacològiques i tractament simptomàtic si és necessari.
(El dibuix és obra d’Omar El Boutrouki @eldoctorhuma)