A moltes famílies us sonarà la paraula bronquitis…i és que hi ha força lactants i nens que n’han patit i que l’han repetit…. és la típica dolència amb certa tendència a fer-se recurrent en els nens de bronquis delicats, sobretot en els mesos d’hivern.
Una bronquitis no és més que tenir els bronquis inflamats. Aquesta inflamació moltes vegades és secundària a un virus (un refredat que baixa al pit) o, sobretot en nens més grans, pot ser una manifestació d’al·lèrgia. Els bronquis inflamats produeixen molta mucositat i a més es contreuen (tenen una capa muscular que fa que el calibre del bronqui es faci més petit i per tant costa molt més de respirar), és per això que moltes vegades amb la tos de bronquitis se sent algun “pito” o sibilància, molts cops inclús sense estetoscopi. Detectem la bronquitis per la presència d’una tos molt pesada, irritativa, de pit, amb més o menys mucositat (és habitual que els primers dies sigui més seca i posteriorment es va estovant i es va fent molt més productiva) i en major o menor grau, dificultat per respirar. De forma simplificada, el tractament que tenim per a millorar-les consisteix en els broncodilatadors inhalats (el famós salbutamol, que relaxa la musculatura dels bronquis), la cortisona en alguns casos (que té un gran poder antiinflamatori) i la fisioteràpia respiratòria (que ajuda a treure la mucositat del pit).
Ja hem parlat en altres posts sobre com reconèixer la dificultat respiratòria en els nens, com administrar els inhaladors i de què és la fisioteràpia respiratòria… si cliqueu sobre la cada paraula podeu revisar els posts…són punts clau en l’univers de les bronquitis!
En la majoria d’ocasions les bronquitis les passareu a casa, amb nits de tos, algun vòmit de mocs, a vegades amb una mica de febre i sobretot amb molta paciència…però alguns cops la cosa surt de mare i cal fer un ingrés hospitalari per aturar el cop.
Per què?
A vegades els bronquis es tanquen tant que el nen no pot fer l’esforç extra per respirar que caldria perquè s’esgota i el compromís respiratori és tal, que per molt que s’hi esforci no aconsegueix oxigenar la sang de forma suficient i se sent encara més esgotat. En aquesta situació, ni que fem els broncodilatadors inhalats amb la càmera no serà suficient i no aconseguirem millorar. La oxigenació de la sang la mesurem de forma molt ràpida i còmoda amb un pulsioxímetre, que mitjançant una “tirita amb llum” o una pinça al dit, a través de la pell, mesura el percentatge d’oxigen de la sang que passa pel dit. Si la saturació d’oxigen és inferior a 93-94%…alerta que anem justets i tenim números per quedar-nos a l’hospital!! Afortunadament la medicina ni els malalts no són números i no tot és la saturació, per bé que estigui l’oxigen si veiem un nen que respira massa malament o no ens està responent al tractament que li estem donant…l’haurem d’ingressar també.
Com?
Quan arriba un nen amb una bronquitis moderada o greu i sobretot si la seva saturació d’oxígen no és òptima, començarem el tractament a urgències. Administrem salbutamol nebulitzat amb una mascareta especial que ens permet donar una dosi més alta que amb les inhalacions. Si veiem que el nen està força tapat molt probablement administrarem també cortisona, habitualment en forma de xarop. El nostre plantejament quan som a urgències és: donem l’oportunitat de fins a tres mascaretes màxim…si aconseguim obrir els bronquis, el nen respira i satura prou bé podrem seguir el tractament a casa, però si aquests bronquis no se’ns han obert, el nen segueix amb una dificultat per respirar marcada o si necessita oxigen…haurem de seguir amb el tractament hospitalari. A vegades cal fer radiografia, a vegades cal antibiòtic, a vegades cal posar una mica de sèrum a la vena si el nen no pot menjar…cada nen és un món i cada bronquitis també…!! Durant l’ingrés continuarem amb les mascaretes, cada 3-4h inicialment i després anirem espaiant, així com amb la cortisona i altre tipus de medicacions si han calgut. Deixarem oxigenoteràpia en unes ulleretes nassals o una mascareta, fins que calgui, fins que comprovem que la situació respiratòria ha millorat prou com per a que el nen pugui fer una oxigenació prou bona de la seva sang sense suport. Ens ajuda molt la fisioteràpia respiratòria per a treure mocs enfora, sobretot quan els bronquis estan produint mucositat a tota màquina i la tos se’ns va estovant…
Fins quan?
Doncs fins que calgui, ni més ni menys. És impossible calcular al moment de l’ingrés quants dies es quedarà aquell nen o nena amb nosaltres… Afortunadament els nens són molt “muntanya russa” i passen d’estar ben tapats a estar força bé en poques hores, però cal respectar el ritme de cada pacient i de cada bronquitis i no posar-se mai cap objectiu temporal. Podrà marxar a casa quan estigui prou confortable amb la respiració, pugui menjar encara que sigui poc, la tos sigui tolerable i pugui oxigenar la sang de forma satisfactòria sense oxigen. A vegades provem de suspendre les mascaretes i començar a fer els inhaladors amb càmera abans de l’alta, per a comprovar que el nen es mantingui bé amb la medicació que seguirà fent a domicili.
Apa, repàs fet…esperem que no hagueu de viure el que us hem explicat…però que si us toca, ho passeu ben informats i amb una mica més de tranquil·litat.