El dol és una resposta provocada per una pèrdua significativa.
El nen ho viu segons el concepte de mort que té elaborada, el tipus de pèrdua i vincles, segons els trets propis de cada nen, possibilitat de l’entorn i segons l’etapa de desenvolupament.
En general el nen presenta una millor capacitat d’adaptació que l’adult .
El dol és una resposta normal i saludable davant d’una pèrdua. Tots patim dols al llarg de la nostra vida i es donen per la necessitat dels éssers humans d’establir forts llaços emocionals amb les persones per tal de poder desenvolupar-nos i sobreviure.
Recuperar-se vol dir acceptar la pèrdua i el seu significat en la nostra vida.
Per tant El dol…
És un procés: Necessita un temps.
És universal: Tothom hi reacciona, no és un procés voluntari o que es pugui escollir.
És necessari: S’ha de passar el dol en qualsevol tipus de pèrdua.
No és una patologia: Estar de dol no vol dir estar malalt, ni estar boig.
Sovint quan s’informa l’infant sobre la mort d’un ésser estimat la seva reacció gira entorn diverses preguntes:
- És culpa meva?
- Em pot passar a mi, al papa, la mama…?
- Tornarà la persona morta?
- Qui tindrà cura de mi?
Hem de tenir present tractar aquestes qüestions i explicar-li amb paraules adequades a la seva edat tot allò referent a la mort, la seva causa, sense utilitzar paraules ambigües.
Sobretot s’ha de posar fre al pensament màgic del nen sobre les causes de la mort, la seva responsabilitat i la por respecte al futur.
Els nens, com els adults, pateixen quan es dóna una situació de dol. El nen a més de la pèrdua de la persona estimada ,també perd la part de l’adult de referència que està afectat pel dolor.
Sovint es creu en la nostra cultura que se’ls ha d’evitar qualsevol pena o disgust i quan hi ha una pèrdua ràpidament se’ls ofereix un entreteniment, se’ls neguen els sentiments i no es deixa que vegin els signes de dolor en els adults.
Els adults fem el dol parlant del que ha passat, exterioritzant els sentiments i les emocions, però els nens ho fan de forma diferent, donat que no poden verbalitzar el que senten perquè no saben el que els està passant. Ells ho exterioritzen jugant. Pels nens jugar és com respirar! I mentre juguen exterioritzen tot el que els està passant.
També cal tenir present que les emocions dels nens es poden expressar físicament en forma d’adoloriments: mal de cap, mal de panxa, mal d’esquena… o poden presentar plor continuat, trastorns del son i l’alimentació, conductes regressives (tornar a fer-se pipí, caca), joc o llenguatge repetitiu.
És normal que les reaccions del nen s’agreugin en dates assenyalades: aniversaris, festes familiars, Nadal…
Els nens han d’anar al funeral?
Fins fa poc temps, la gent es moria a casa i els nens eren presents sense restriccions en els “velatoris”.
Per tant aquesta és una qüestió que se’ns planteja en el moment en què la majoria de gent es mor a l’hospital i posteriorment els difunts són traslladats als tanatoris.
És bo i recomanable que l’infant vegi com els adults del seu voltant expressen la seva pena, això l’ajuda a adonar-se que els seus sentiments de dolor són normals i dóna una oportunitat especial als adults per apropar-se al nen i ajudar-lo en el seu procés de dol. Ha d’evitar-se mantenir la mort en secret.
És bo per a l’infant ser present en l’entorn familiar durant el dol i a partir dels 4 anys pot participar en els rituals funeraris.
El funeral és un ritual d’acomiadament imprescindible per a iniciar el trànsit en el procés del dol.
Poder participar ens els rituals de comiat és una part important de l’inici de l’enfrontament del succés i del dol.
Si això és important per a l’adult, també ho és per al nen, tot i que ell necessita que el preparem i li expliquem el que passarà: el que veurà al tanatori i durant el funeral.
Per tant és important que el nen participi en aquest ritual sempre que l’adult cregui que podrà ser una situació controlada.
En cas que es cregui que el nen no ha d’anar al funeral perquè no es podrà estar per ell, se li ha d’explicar en què consisteix tot el ritual, qui hi anirà, què s’hi farà i també cal explicar-li el perquè no pot anar-hi.
Posteriorment cal buscar un moment en què ell pugui fer un petit ritual que li pugui servir per acomiadar-se de l’ésser estimat.