Cada any, el dia 12 de maig, es celebra el Dia de la Infermera per commemorar el naixement de Florence Nightingale (Florència, 1820 – Londres, 1910), infermera britànica considerada la mare de la infermeria moderna, ja que en va crear el primer model conceptual i va ser capaç de demostrar la importància de les cures. La seva tasca es començà a conèixer durant la Guerra de Crimea, 1854-56, quan va introduir nous mètodes per a ocupar-se dels soldats ferits, començant per mesures bàsiques, com ara millorar l’alimentació, establir estàndards de la higiene i ventilar adequadament les sales. Nightingale va lluitar sempre per a millorar les condicions dels hospitals civils i militars d’Anglaterra i per a l’aparició en aquests, d’infermeres professionals.
Quan analitzem la literatura infermera ens adonem que durant els darrers anys hi ha hagut una certa obsessió per definir què vol dir ser infermera. És palès que la infermeria no ha tingut el reconeixement social que ha merescut al llarg de la història. En aquesta perllongada travessia pel desert, les infermeres del nostre país han passat de ser el practicant i l’ATS, després el diplomat, i ara el grau i el doctorat. Tot i que la funció social està més que demostrada, hi ha hagut una falta de reconeixement que no crec que hagi passat en el cas de cap altra professió i, a més, encara perdura avui en dia el fals estereotip mantingut durant la historia en determinats cercles.
La infermeria se centra en la pràctica del cuidar. Autors i autores com Leininger, Watson i Torralba coincideixen a dir que no és fàcil definir què implica l’art de cuidar. Tenir cura és una activitat humana, una relació i un procés que van més enllà de la malaltia. En infermeria, el tenir cura es considera l’essència de la disciplina. “ L’essencial és invisible als ulls (Antoine de Saint-Exupéry)”
Aquest passat 11 de maig, en l’acte de celebració del Dia Internacional de la Infermera al Bages, la periodista Gemma Bruna, experta en l’àmbit de la salut, va reflexionar sobre “La mirada visible de la infermera”. Va fer un recorregut dels canvis que ha fet la infermeria durant els darrers anys i ens situà a la realitat actual. Va reforçar i valorar el poder que té la infermeria socialment i remarcà els aspectes que calen treballar, millorar i potenciar. Va suggerir i destacar que la infermeria ha de perdre la por de ser més visible en els àmbits mediàtics, ja que és imprescindible donar a conèixer millor la professió. Emfatitzava també que hi ha d’haver més cohesió entre els professionals i que la seva formació acadèmica hauria de potenciar la capacitat de parlar en públic. Finalment, i malgrat aquestes mancances, va valorar positivament el salt que ha fet la infermeria en els darrers anys.
Penso que la nostra professió ha de ser socialment més valorada. Som el puntal del sistema sanitari i, a part d’estar formades per a desenvolupar les competències pròpies de la infermera, com investigació, docència, educació i assistència, tenim una formació humanística, antropològica i filosòfica que no té cap altra disciplina sanitària. Sense menystenir els avanços que hem fet per a arribar on som, hem de normalitzar la professió i fer un canvi de tendència de la visió social, deixant enrere els estereotips i la imatge que hem arrossegat durant anys i panys.
Rosa M Cobacho Casafont
Infermera CAP de Sant Andreu
També podeu llegir:
Infermeria: més enllà de la còfia i la xeringa
http://www.ara.cat/firmes/rosa_m-_cobacho/