La sarna, o escabiosi, és una malaltia cutània parasitària causada per l’àcar Sarcoptes scabiei var. hominis. Aquest paràsit microscòpic viu exclusivament en els humans i excava túnels a l’epidermis, la capa més superficial de la pell, on s’alimenta, diposita els seus ous i elimina excrements. El seu cicle vital dura aproximadament quinze dies i es desenvolupa completament sobre la pell de l’hoste.
És una malaltia present a tot el món i pot afectar persones de qualsevol edat, sexe, ètnia o nivell socioeconòmic. Tot i això, és més freqüent en zones tropicals i en llocs amb condicions d’amuntegament o higiene deficient. A l’hivern solen produir-se més brots, probablement a causa de la convivència més gran en espais tancats. També són habituals en entorns institucionals com residències, escoles o presons.
En la majoria dels casos, la sarna és una malaltia benigna, però pot tenir conseqüències greus en poblacions vulnerables. El seu control requereix un tractament adequat i estratègies de prevenció col·lectives.
Els signes clínics més característics són les lesions cutànies i la picor intensa, especialment durant la nit. Les lesions poden ser inespecífiques, com pàpules, vesícules i excoriacions, però també específiques, com els nòduls escabiòtics i els solcs lineals o acarins, que són els túnels fets pels àcars. Aquestes lesions solen localitzar-se en zones concretes segons l’edat i el sexe. En adults i adolescents, s’acostumen a trobar entre els dits, als canells, colzes, plecs axil·lars, cintura, cuixes i genitals externs. En dones també poden aparèixer als mugrons, l’abdomen i la part inferior dels glutis. En lactants i infants petits poden afectar zones poc habituals en adults, com el cap, el coll, els palmells i les plantes dels peus.
La picor intensa pot interferir en el descans nocturn i afectar la qualitat de vida. El rascat pot produir ferides i afavorir infeccions bacterianes secundàries, com l’impetigen, causades per bacteris com Staphylococcus aureus o Streptococcus pyogenes. En persones immunodeprimides o grans, la sarna pot presentar-se de manera més severa i generalitzada, com la sarna costrosa, caracteritzada per crostes gruixudes i una càrrega parasitària molt elevada.
La transmissió es produeix principalment per contacte directe, proper i perllongat de pell amb pell, com el que es dona entre convivents o durant relacions sexuals. També pot transmetre’s, tot i que menys sovint en la sarna comuna, per objectes contaminats com roba, llençols o tovalloles. En la sarna costrosa, aquests objectes tenen un paper més rellevant a causa de la gran quantitat d’àcars presents.
El període d’incubació oscil·la entre dues i sis setmanes en persones no exposades prèviament. En canvi, si hi ha hagut infestacions anteriors, els símptomes poden aparèixer en només un a quatre dies. Les persones infestades poden transmetre la sarna des del primer moment fins que acaben el tractament de manera efectiva.
El diagnòstic es basa en la història clínica (picor intensa nocturna i presència de casos propers), l’exploració física (localització típica de les lesions) i, si cal, la confirmació microscòpica amb mostres de pell on es poden observar àcars, ous o excrements.
El tractament és altament efectiu i inclou opcions tòpiques i orals. Els tractaments tòpics, com les cremes de permetrina al 5% o ivermectina, s’han d’aplicar sobre tot el cos, incloent plecs cutanis, i repetir-se al cap d’una setmana. En lactants menors de dos anys i en casos de sarna costrosa, cal tractar també el cuir cabellut. El tractament oral amb ivermectina és útil en casos complicats o quan no es pot garantir una correcta aplicació tòpica. També s’utilitza per controlar brots en entorns comunitaris.
És fonamental complementar el tractament amb mesures d’higiene ambiental, com rentar roba, llençols i tovalloles a més de 60 °C per eliminar qualsevol resta d’àcars o ous.
Per prevenir nous casos, cal identificar i tractar els contactes estrets de les persones afectades, fins i tot si estan asimptomàtics. També s’ha de reforçar la higiene personal i evitar compartir roba o llençols fins que el tractament s’hagi completat. En entorns de risc, com residències o hospitals, és recomanable l’ús de guants d’un sol ús i una gestió adequada dels objectes personals dels pacients.
Desi Perez – Infermera – Servei de Dermatologia de la Fundació Althaia