A vegades ens preguntem si serveixen els dies mundials? Serveixen, ja que permeten que ens sensibilitzem en temes que ens afecten a tots, com la salut, el benestar, l’ecologia, la vellesa …i també permeten que els mitjans de comunicació posin en evidència un problema a resoldre. Amb els dies mundials aconseguim, doncs, que els governs, les institucions i els ciutadans prenguem consciència de que hi ha un problema a solucionar.
Actualment existeix un preocupació palpable sobre els drets de les persones grans en relació a tot el procés de la pandèmia per COVID-19.
La pandèmia ha posat en boca i ulls de tots que potser no hem estat capaços de protegir les persones grans com era necessari, ha posat en evidència algunes situacions que es venien denunciant des de feia temps, no només a casa nostra sinó arreu de l’Estat Espanyol on es considera que el 70% de les defuncions han estat de gent gran i moltes d’elles ingressades a residències.
Les residències han estat fortament colpejades per aquest maleït virus, que amb recursos escassos i falta de personal, han fet esforços increïbles per poder tirar endavant. No es pot culpar les residències, però sí a les polítiques destinades a la protecció de les persones grans, totalment desfassades i insuficients.
El tancament de casals, associacions, hospitals de dia juntament amb el confinament de les persones grans als seus domicilis han deixat a milers de persones grans vulnerables sense les seves àrees de suport, fent que les seves capacitats estiguessin minvades, a la vegada que ha deixat moltes famílies i cuidadors sense saber com sostenir aquesta situació.
L’Assemblea General de les Nacions Unides, el 19 de desembre de 2011, en la Declaració de Toronto marca el dia 15 de juny com el dia mundial de la presa de consciència de l’abús i el maltractament de la gent gran. En aquest cas, no parlem d’un maltractament físic, sexual, d’abandonament, ni econòmic sinó d’aquell que té a veure amb l’àmbit on es produeix: institucions i estructures socials, d’aquell que potser té més a veure, en una possible vulneració de drets vinculats a la manca de polítiques, recursos socials, de salut i jurídics de les administracions.
Com a infermera compromesa amb les persones grans, necessito donar veu a aquesta situació i fer l’esforç necessari perquè prenguem consciència i aprenguem dels nostres errors.
Cada un de nosaltres, mentre hem treballat durant la pandèmia hem tingut al nostre abast un gest de confort envers els nostres avis, i dic nostres amb tota la intenció, ja que no tenien ningú més en aquells moments. A l’Hospital, als centres sociosanitaris, a les residències, s’han acaronat moltes mans durant aquests dies, a fi que les persones grans, vulnerables i malaltes es sentissin més acompanyades durant la malaltia o en els últims moments. Mai substituirem a les famílies, però sé del cert que aquests dies moltes infermeres i tècnics de cures auxiliars han fet aquest gest.
… I aquí no serveix la frase “on no arriben les institucions arriben les persones”, cal dotar d’estructura, organització i finançament tots els organismes que es dediquen a les persones grans per mirar de minimitzar al màxim el maltractament social i institucional en què es pot veure immersa la nostra gent gran.
Cada un de nosaltres des del lloc que ocupem, tant social com laboral, hem de ser capaços de fer la reflexió sobre el què ha passat i com podem evitar situacions similars en processos futurs.
En la gent gran, tenim el nostre passat, però no dubtem ni un moment, que també tenim el nostre futur i, que segons es treballin les polítiques sanitàries i socials, així serem cuidats.
Prenem avui un moment per reflexionar com cuidem de les persones grans i com voldríem ser cuidats nosaltres en un futur. Segur que encertem.
Trobeu aquí més informació sobre aquesta commemoració al nostre territori.
Alba Comellas i Padró
Infermera
Coordinadora Assistencial Sociosanitari Althaia