Quan neix el nostre bebè, tan maco, indefens i fràgil, és la criatura més preciosa del món! El nostre príncep.
Com a pares i mares hem de satisfer de manera immediata les seves necessitats vitals (son, gana, fred…) perquè sinó no sobreviuria. I no només li oferirem el què necessita, sinó que ens esforçarem en donar-li el millor que podem oferir (segur que us venen al cap les nits sense dormir pels còlics, l’alletament matern a demanda…). Ens esforcem molt en fer el millor per a ells!!
Però… com sabem què necessita? Com ens ho demana? Doncs els petitons primer no saben parlar, i ens ho fan saber tot a través del plor. Poc a poc van establint millor comunicació a través de la parla. I a mida que es va establint la comunicació, els adults hem d’ensenyar als nens a expressar sentiments i necessitats.
Però resulta que com que sempre hem intentat satisfer-los de la millor manera possible, a mida que creixen els segueix semblant que totes les seves necessitats segueixen éssent vitals i han de ser satisfetes de manera immediata. Els pare sabem que no és així i que hi ha coses que no es poden fer “a la voz de ya”, que cal anar aprenent a tenir paciència i a esperar… I també sabem que hi ha coses que no poden ser i que per tant la resposta serà un “no”… Però això ells no ho entenen! Almenys no al principi. I comencen les rabietes i les cridades d’atenció dels pares. No és que siguin maleducats o rondinaires, no! El què passa és que no entenen de prioritats i de coses que no toquen..
I què fem els pares davant aquestes exigències? Doncs l’opció fàcil és donar-li el què ens demana, perquè volem que estigui bé! No volem que s’enfadi, que ens rebutgi, o que ens faci passar mala estona en públic… I no ens volem sentir mals pares. Potser ens remou la consciència perquè sabem que entre la feina a fora i dins de casa no estem prou pendents, o estem tan cansats que ens esgota encara més que plori sense parar… Per la raó que sigui, moltes vegades tendim a fer el què ens demana, tot i que si ho pensem una miqueta sapiguem que no és l’opció més “educativa”.
I és llavors que comencem a crear un petit tirà!!
Perquè això no passi, haurem d’establir normes i límits.
Què és una norma? És allò que s’ha de fer i la manera de fer-ho. I què és un límit? És el “fins on es pot arribar amb una determinada conducta”. Tota norma porta implícit un límit.
Establir normes i límits ajuda als nens a:
. Tenir seguretat i sentir-se tranquils.
. Regular els seus ritmes de son i alimentació.
. Tenir millor autocontrol emocional i expressar les seves necessitats.
. Augmentar la capacitat de frustració i la capacitat de tolerància.
. Ser més afectuosos, autònoms i responsables.
. Millorar les seves habilitats socials.
Com han de ser les normes (o límits)?
. Les normes marcades pels pares han de ser realment necessàries i explícites.
. Han de ser consensuades: A l’hora d’establir normes i límits és important que els dos pares estiguin d’acord en quines i com han de ser les normes.
. Han de ser clares, concises i coherents, a més d’adequar-se al moment evolutiu del nen.
. S’han de centrar en la conducta: en lloc de dir “no molestis al teu germà” direm “no li prenguis els quaderns al teu germà”.
. S’han de plantejar de manera positiva: en lloc de dir “no tiris el menjar al terra”, direm “vinga, agafa la cullera i menja”.
. No hem de ser amenaçadores, l’amenaça porta emocions de por i inseguretat. En lloc de dir “si no dines no veuràs la tele”, direm “quan acabis de dinar podràs veure una estoneta la tele.
. S’han de reforçar constantment de manera consistent. S’han de repetir les coses fins que els conceptes o el comportament formin part de la vida diària del nen i es tornin automàtics. Res s’aconsegueix de la nit al dia!
Com més “preparat” tinguem al nen per a rebre-les, més senzill ens serà que les entengui i aprengui a seguir-les. Per exemple, és molt important haver treballat l’autonomia des de petits, i ensenyar-los a esperar (quan es van fent grandets, jugar a jocs de taula és una bona manera per aprendre’n!).
Ah! I hem de recordar que les “normes” ho són quan les hem explicat! O sigui, que de vegades donem per suposat algunes actuacions que no ha de realitzar el nen, però si ningú li ha dit que “això no es pot fer”, ell pot no saber-ho, o no deduir-ho! Per exemple, si el nostre fill agafa un boli i guixa tota la paret del menjador, però ningú li havia dit abans que això no s’ha de fer, no podem considerar que s’està saltant una norma! Ho aprofitem per a crear-la per a posteriors moments de creació artística.
Però com ens dirigirem al nen/a si no ha complert una norma (que ja se li ha explicat amb anterioritat)?
. Ens hi aproparem amb afecte però amb fermesa, dient-li què ha fet malament però explicant-li com ho ha de fer la propera vegada (“recorda que quan anem a comprar al supermercat has de quedar-te al meu costat i no anar corrent amunt i avall”).
. Donarem alternatives. Donar opcions de diferents maneres de portar a terme una conducta aporta riquesa al repertori de conductes del nen.
. Comunicarem què passarà si no es porta la conducta desitjada. Això l’ajuda a desenvolupar la seva capacitat de reflexió. En el mateix sentit, comunicar-li la recompensa de fer les coses bé l’ajudarà a motivar-se i sentir-se feliç si ho aconsegueix!
Recordeu que és normal i habitual que els nens vulguin provar, amb la seva actitud i la seva conducta, fins on poden arribar i quina és la reacció dels pares… I si volem començar a posar normes i límits a casa encara més! A l’inici veureu més pataletes, però no us desanimeu… segur que anireu pel bon camí! I qualsevol aprenentatge d’aquest tipus que aconseguim que facin de petits, és una inversió per a l’adolescència!!!